L'epicentre del frikisme es trasllada a Alacant. Es fa dir SentenZia. Sembla que té més cançons, però no em veig en cor d'indagar més. Una base sense substància, micròfons precaris i intents infructuosos de rapejar. Això sí, mereix el seu reconeixement a FrikStore perquè la lletra és pura poesia:
"Encended el horno, que vienen bollos, ellas no quieren a las hembras de los pollos".
"No es ningún delito que no te gusten los pitos, coños también son bonitos, por eso os los coméis."
Ja ho té això el hip hop, la cançó pot ser una puta merda però els versos ser dignes de Bécquer.
M'encanta. Mai he portat ulleres però estic per anar a Vision Lab. Pels que no heu vist l'anunci:
No ens podem quedar aquí, hem de mirar més enllà ... rebuscant una mica ens adonem que de fet ens trobem davant d'una adaptació (per la meva sorpresa, poc modificada) de "Super Disco Chino" dels avui en dia oblidats "Enrique y Ana". "Enrique y ana" es va crear al 1977, format per Ana Anguita Shivers (tenía 8 anys) y Enrique del Pozo (tenía 20 anys). Van arribar a publicar 6 albums (he escoltat alguna cosa y son criminals). L'any 1983 es separen i Ana estudia enginyeria informàtica (pasa a l'anonimat). Enrique intenta seguir al sector (1996 publica "Recuerda" un dúo amb Concha Velasco).
Qui perd els origens perd la identitat. Una de les discusions eternes és la d'intentar ubicar l'epicentre mundial del frikisme. Sudamèrica és un dels punts calents, però no ens oblidem de casa nostra. Un dels personatges més curiós, enganxós, però adorable ... Josmar Gerona. D'entre totes jo em quedo amb HotBoy!
Potser encara recordeu el videoclip d'aquesta fera de la cançó erótico festiva que varem publicar. Bé, doncs ara ens disposem a descobrir-vos una altre hilarant cançó del mateix personatge. Música cuida, videoclip de qualitat, guió excel·lent, podríem dir que de tant bò casi no frik.
Donar les gracies primer a Kisu per tenir paciència i no expulsar-me com a editor del blog, però em van requisar el mòbil a l'entrar a la model i l'accés a internet era restringit. En segon lloc al jutge que m'ha signat el tercer grau.
He tornat com poltergeist!
Cristina Percances: "fruto del Amor entre Caperucita y el Lobo nació Cristinita Percances. Creció escuchando a Janis Joplin y Siniestro Total". Que podem esperar d'algú que es defineix així a la seva propia pàgina del myspace? Doncs cançons ... he dit cançons? HIMNES! La qualitat musical és pèssima però pot resultar molt inspiradora ara que s'apropen les migdiades d'estiu i no sabreu quina innovació sexual pràcticar, Cristina Percances us en proposa una de ben clara:
De tant en tant cal recuperar els nostres mites peruans Wendy Sulca, Delfín hasta el Fin y La Tigresa de Oriente. Si feu una cerca al bloc, veureu que són recurrents a Frikstore.
Avui tornarem a enfrontar-nos amb la veu quasi ultrasònica de la Wendy als 8 anys, sumats als instruments del Perú també fregant el llindar dels ultrasons. Són quasi com aquest xiulets que només poden sentir els gossos i els fan mal a les oïdes de l'agudesa.
El tema és peliagut: La tetita. La Wendy diu aproximadament que:
De día, de noche
quisiera tomar mi tetita, rico rico ricooo rico, que rico es mi tetita mm! Cada vez que la veo me está provocando con su tetita...
Ok, els més malalts ja sé que esteu pensant, feu un cop d'ull al vídeo. Poca conya, quasi 8 milions de visites al youtube! Jo és que no puc amb el nen de la coreo, és indescriptible.
Tot i així, encara que la temàtica sigui suposadament innocent... és criminal que al 2010, en ple despertar adolescent (14 anys) faci una revisió del temazo.
Investigant el tema, hi ha una entrevista que ens treu de dubtes des del minut 2:13.
- ¿Cómo llegó la tetita a tu vida?
- ¿Quién escribió la tetita? ¿Pensando en ti?
Wendy ens confessa que tomó tetita hasta los... ¡4 años! Segons els seus càlculs, 247,193 litres de llet van sortir d'aquelles mamelles.
Un homenatge a sa mare, si us plau.
En un altre capítol, revisarem a també mítica cançó que diu "Quiero tomar sermesa" (cerveza) amb 8 anys.
I vet aquí que una de les joies frik a la que li tinc més carinyu i adoració és el disc d'Antonia Dell'Atte, cosa de la que pocs gafapastosos que van de guais i alternatius presumirien.
En plan deesa grega de coll infinit
Sí senyors, resulta que l'any 2000 no es va acabar el món, sinó que la italiana ens va sorpendre amb un LP de 13 cançons, la majoria cantades en castellà, d'altres en italià i d'altres barrejant les dues llengües de manera natural. Amb versions de clàssics com Bambola, Mille Amantii cançons amb títols tan suggerents com Los tontos, de la seva autoria, o He comprado un hombre en el mercado. Aquest va ser el seu single de presentació, però no és ni de bon tros la meva cançó preferida del disc. El videoclip està rodat al Parc Güell. Semblen els 80 o 90, però... no! És producte del s. XXI!
Y lo deseo, oh Dios cómo lo deseo... y lo repaso a mi antojo...
"Vocalmente la voz cascada de Antonia sabe a tabaco, a Martini agitado, a zapato de tacón de marca y moqueta de hotel caro."
i trobo que és una definició encertada.
Algunes lletres són sorprenents per simples i efectives, com Hombre, Hombre, on pràcticament tota la cançó és "Hombre+adjectiu" (hombre araña, hombre que engaña, hombre peludo, oso y hermoso, hombre depende, hombre elefante, hombre sofista, hombre analista). Amb ritme de bon rotllo com T'amo t'amo(róbame, cuídame, véndeme, siénteme, ámame, cómprame, bésame, déjame, gózame, átame) i per mi la millor, Schiaffo (bufetada).
La lletra d'Schiaffo és genial (porque provocas mis criiiisis, porque desmontas las teeesis) i la conjunció de guitarra espanyola, l'organillo Casio digne del millor hotel de guiris jubilats de Lloret de Mar als anys vuitanta, i l'efecte sonor d'una bufetada sobre la veu "a pelo" de l'Antonia (res de collonades de filtres per la veu com la Madonna) en fan una combinació irresistible. Tant, que a l'ebay es cotitza el disc a 100 eurus eh!
¿Por qué caricias tan frías? ¿Por qué no hacerlo a conciencia? Me has puesto en tu geometría de triángulo roto ¿por qué?
Si aquesta lletra la "cantés" el Sabina estaria tothom dient que és un geni. Enlloc d'això, adorem doncs a l'Antonia Dell'Atte i al seu disc homònim. Tant de bo algun dia el tingui entre les meves mans!
